Encara que estiguem al mes d'agost, continuo donant-vos resums de les ponències del IV Congrés d'Internet, Dret i Política, (IDP).Aquesta ja és la darrera ponència del Congrés, es va desenvolupar per la tarda del dimarts 3 de juny d'enguany, el seu títol fou:
Els ponents van ser:
- Helen Margetts, directora de Recerca i professora de Societat i Internet de l'Oxford Internet Institute.
- David Osimo, investigador i coordinador d’activitats de recerca sobre e-Govern, Institut d’Estudis Tecnològics Prospectius de la Comissió Europea.
- Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política, Universitat Autònoma de Barcelona.
- Anna Sofía Cardenal, professora de Ciència Política de la UPF i investigadora de l'Internet Interdisciplinary Institute (IN3) de la UOC.
Resum de la sessió:
La primera en parlar va ser l'Anna Sofia Cardenal.
Va començar opinant que la famosa promesa democràtica d'Internet finalment és possible amb el Web 2.0, és a dir, gràcies al Web 2.0 podem assolir un major nivell de democràcia.
Tanmateix, sembla que amb el Web 2.0 no ha augmentat la demanda d'informació política, tot i que aconseguir-la és més fàcil que mai; el motiu és clar: el ciutadà no hi està interessat.
També s'havia pronosticat que amb Internet es reduiria el cost d'obtenir informació, no obstant, cada cop hi ha més gent que ho qüestiona. De fet, estudis que s'han fet d'Internet demostren que la informació a Internet està esbiaixada, un tipus d'informació està molt sol·licitada mentre que d'altres amb prou feines es demana.
Situació del Web 2.0 al nostre país:
- A Espanya el nombre de blogs no para de créixer. Cada 6 mesos es duplica el seu nombre.
- Però qui ho llegeix?, influencien aquests blogs?, tenen impacte?
- Escenari balcanització: Petits grups que es comuniquen internament però no entre ells.
- Pocs blogs concentren la majoria de les visites, la resta són 'invisibles'. (En aquest cas alguns blogs sí que tenen suficient 'força' com per influenciar).
David Osimo va començar la seva ponència comentant que amb el Web 2.0 no hi ha només un problema entre l'administració i els individus.
El Web 2.0 confronta les organitzacions (poden ser administracions públiques, però també poden ser empreses) amb els individus.
Ens trobem en una situació que es caracteritza per:
- Sentiment general excessivament positiu sobre què pot fer el Web 2.0. Quins són realment els límits del Web 2.0?
- D'altra banda, el Web 2.0 permet diferents tipus de participació. (En aquest punt David Osimo va comentar el seu treball sobre els diferents tipus d'usuaris del Web 2.0 que ja us vaig comentar en aquest altre post). En aquest estudi s'arriba a la conclusió que només un 2% dels usuaris d'Internet d'Europa són creadors de contingut, és un percentatge molt baix, però clarament molt més alt que el que teníem abans de l'aparició del Web 2.0.
- No és una col·laboració massiva sinó per transmetre coneixement individualitzada. El Web 2.0 no és la millor via per solucionar problemes sinó que és ideal per exposar-los, per a saltar-se jerarquies i per trencar barreres d'organitzacions de cara a arribar a algú que et pugui ajudar per resoldre el problema.
Helen Margetts va donar 3 raons per ser optimistes, és a dir, ella creu que hi ha prou elements com per pensar que la Ciutadania 2.0 ens portarà un millor món.
- És cert el pessimisme de la gent sobre la política? Una enquesta feta a Oxford va demanar a la gent què feia per saber quin era el seu diputat, majoritàriament van respondre que ho buscaven a Internet. Per tant, la gent no es preocupa per aquests temes perquè ja saben on cercar la informació; és a dir, no és una no-participació en la política sinó un canvi de model.
- Les fronteres entre el món polític i el món on-line no estan gens clares, hi ha superposició. La producció d'informació política per part dels usuaris no para de créixer. Un exemple són les eleccions de candidats dels USA, les anomenen les YouTube Elections.
- El Web 2.0 (de fet, Internet) permet reconfigurar la lògica de l'acció col·lectiva. Permet una comunicació fàcil entre associacions de gent de diferents llocs que tenen algun tret en comú, (per exemple les diàspores). També permet una fàcil recopilació d'informació. Permet que la gent pugui explicar fàcilment què està fent, què li interessa, quina preocupació té. En el fons el que fa el Web 2.0 és simplificar molt totes les gestions típiques dels col·lectius de persones.
Joan Subirats va ser el darrer dels ponents en parlar, segons el meu punt de vista, la seva exposició va ser densa, al meu entendre una mica massa profunda... però interessant!
Va començar comentant que el Web 2.0 és més una actitud que no només una tecnologia.
El nostre sistema democràtic es basa en que la majoria representa al conjunt.
I el que es decideix en el moment de les eleccions s'ha de mantenir per tot el mandat.
Si tot això ho barregem amb el que la Xarxa et dóna (informació massiva i constant) llavors xoca.
Si a més hi barregem l'administració (amb tota la seva idiosincràsia) llavors el xoc encara és més gran.
El que fa el Web 2.0 és posar de relleu els límits del sistema polític i de l'administració.
El Web 2.0 segurament s'adiu més als canvis que té la societat que no pas els mecanismes polítics actuals.
No obstant, la participació via Web 2.0 és costosa pels ciutadans (més que votar), han de ser actius (i molta gent no ho vol ser). Per tant, no s'ha de demanar impossibles al Web 2.0.
Sembla que el Web 2.0 podria servir molt bé per a la construcció d'alternatives a l'actual sistema democràtic.
Torn de preguntes/Comentaris:
Es va parlar de la diferència entre influenciar als polítics i influenciar al públic en general, (exp. blogguers cubans en contra del règim o blogguers colombians que intenten mobilitzar la gent en contra de les FARC).
Qui vol participar ara ho pot fer fàcilment, còmodament i des de casa. Això hauria d'augmentar el nombre de gent que participa. De fet, hi ha petits emissors amb petites aportacions però l'agregat és important.
Si hi ha molts comentaris en contra del cànon digital, per què no s'hi fa res?, pels lobbies?, és molt frustant!
Hi ha una lògica de poder, alguns guanyen i d'altres no.
El Web 2.0 no pot solucionar tots els problemes ni trencar els valors que durant molts anys s'han regit en la presa de decisions.
Com ens afecta el Web 2.0 en el dia a dia?
El Web 2.0 és ideal per contextes personals, específics, quotidians...
Enllaços relacionats:
- Continguts a Internet: regulació o autoregulació?.
- Creació d’opinió pública i participació en la xarxa: blogs i partits polítics.
- IV Congrés Internet, Dret i Política.
Com sempre, estava escoltant música mentre redactava aquest post.En aquest cas, estava escoltant el disc 'Patchwork' dels Arrakeen. És un grup del que es coneix com a rock progressiu o rock simfònic semblant als Marillion, (de fet, aquest disc té la participació d'Steve Rothery, el guitarrista de Marillion). Tanmateix, té una gran diferència amb Marillion, la cantant d'Arrakeen és una dona - s'anomena Maïko - i canta en francès, això li dóna un lirisme encara més gran, un ritme melòdic molt bo, llàstima que treiessin només dos discos.
(Enllaç a la seva fitxa en el meu inventari de música).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada