Aquest vespre he estat a la presentació del llibre de l'Antoni Gutiérrez-Rubí a l'Ateneu Barcelonès:"Micropolítica. Ideas para cambiar la comunicación política."
El llibre és un recull de cinc articles sobre comunicació política que l'Antoni va escriure per a la revista de la Fundació Rafael Campalans des del 2007 fins al 2009.
Aquests cinc idees són cinc reflexions sobre la nova comunicació política que cal portar a la pràctica.
L'Antoni comença la presentació explicant la seva relació amb l'Ateneu Barcelonès, una institució de la qual n'és soci gràcies al consell del poeta Carles Duarte.
Explica que en aquest llibre hi ha idees per canviar l'actual comunicació política.
Els dirigents polítics actuals fallen en els detalls, fallen en el món micro, s'ignora i es subestima aquest món... tot i que els detalls són més decisius del que sembla a primera vista.
Cal recordar en quina situació està el món polític en el nostre país:
- El 70% dels catalans responen amb comentaris negatius quan són preguntats per una resposta espontània a la paraula 'política'.
- Segons el CIS els polítics són el tercer problema més important per la ciutadania, (enlloc de ser vistos com la solució als problemes, els ciutadans creuen que els polítics són causa de problemes).
- En només 4 anys (de 2005 a 2009) l'índex de satisfacció política que elabora el Centre d'Estudis d'Opinió de la Generalitat de Catalunya ha passat de mostrar un nivell de quasi el 60% de la societat insatisfeta amb la política a un nivell superior al 80%.
Però, com podem millorar aquesta situació?, mitjançant els detalls... en fer el que cal en l'instant decisiu.
I fent-ho de forma coherent entre el que es pensa, es diu i es fa.
És a dir, comunicació política no és propaganda política.
Cal aplicar-se en els petits detalls per apropar-se a la ciutadania.
Com deia Felipe González: "El socialisme és posar-se a la pell dels ciutadans".
Podem substituir 'socialisme' per 'política'.
Primera idea del llibre: entendre els sentiments.
Pensem el que percebem.
La política ha d'arribar al cor, sense capacitat emocional no aconseguirem comunicar ni generar moviments col·lectius, per tant, el discurs emocional és clau.
Segona idea: cal convertir la política en una experiència.
Al llarg del temps els humans recordem les experiències vitals, com ens vam sentir tal dia, què vam percebre, quin plaer vam sentir, quin odi ens va generar, por, etc.
De fet, recordar ve de cor, de sentiments...
Cal generar experiències en l'àmbit polític que possibilitin que el ciutadà se'n senti partícip, fomentar el trencament que hi ha actualment entre la classe política i la resta de la societat.
Sense experiències vitals no hi ha records.
Tercera idea: reivindicar la paraula i la seva força.
Recuperar el poder del discurs i que aquest sigui breu, destacant les idees bàsiques... ("aquestes haurien de poder ser definides en un SMS").
És molt difícil trencar prejudicis, els rumors, els "bulos", etc.
Per això és clau encertar en les paraules adequades en cada discurs i en cada instant.
La política necessita recuperar la força de les paraules, cal treballar la 'poesia política'.
En aquest punt ha comentat l'anècdota del president Obama: Va preguntar als seus assessors si només poguéssin contractar a dos tipus de professionals, quins escollirien?
Obama va respondre que triaria a un poeta i a un escenògraf (en contra del que hom podria pensar: economista, estrateg, consultor, etc).
Quarta idea: Conèixer com funciona el nostre cervell.
Com funcionen les percepcions?, quin és el mecanisme que activa les neurones?, podem 'modular' aquestes percepcions?
En el món empresarial ja fa temps que tenen coneixements en aquest àmbit i, de fet, formen part dels secrets més ben guardats de les empreses (com per exemple el tacte en els productes de l'empresa Apple).
De fet, només som conscients de l'1% del que percebem... és a dir, inconscientment percebem molts inputs!
"La raó ens guia però les emocions decideixen".
Cinquena idea: Els tristos no guanyen les eleccions.
El pessimisme només genera actituds conservadores o actituds autoritàries o bufes sarcàstiques, irreverents, passotisme fruit del malestar que hi ha a la societat.
Dit d'una altra manera, si es vol canviar la situació actual només es pot fer des de l'optimisme.
En aquest sentit és molt adequat llegir el seu article "Sarcásticos, irreverentes, bufos".
També ha posat l'exemple de Jón Gnarr, l'actual alcalde de la capital d'Islàndia, Reykjavík, un home que va arribar a ser alcalde gràcies a una campanya basada en la burla, en el sarcasme i deixant clar que quan governés no faria res del seu programa.
D'altra banda, el cos també parla molt, sovint més que les paraules.
I de les diferents parts del cos, el rostre és clau i, detallant més, especialment els ulls i la boca.
No en va, en pocs segons - 6, 7 segons - ens juguem l'empatia, per tant, la comunicació no verbal també és molt important.
En el torn de preguntes i comentaris s'ha parlat de la propaganda en el règim nazi, l'Antoni creu que ara la societat és molt més crítica i coneixedora i, per tant, és més difícil enredar-la.
A més, l'animadversió als polítics no minva l'interès pels aspectes col·lectius, per millorar la societat per part de la ciutadania.
També s'ha parlat de lideratge, de quins líders polítics necessitem, líders que acompanyin, líders pròxims, que dediquin temps per estar amb la seva ciutadania, que l'escoltin, que els entenguin.
I sobretot líders que pensin, diguin i facin el mateix, és a dir, que siguin coherents.
S'ha parlat que la velocitat dels sucessos, dels canvis actuals és vertiginosa.
L'Antoni ha posat un símil molt adequat: el tsunami.
En el cas del tsunami que va arrassar les costes de l'Oceà Índic, ha comentat que quan el mar es va retirar la majoria dels turistes (i dels autòctons) enlloc de refugiar-se van anar a fer fotos i a esperar la gran onada per a ser els primers en captar-la en la càmara fotogràfica o de vídeo.
Fa temps que la s'està advertint la situació actual, hem tingut molts senyals d'alerta, però no espavilem... Necessitem una renovació profunda de la comunicació política.
També s'ha parlat de la necessitat que la comunicació relacionada amb els polítics no estiguin controlada pels partits, que sigui la pròpia societat qui la faci.
La corrupció també ha aparegut en el debat, un titular ha estat aquest: "Anem cap a una societat on els secrets no seran possibles i on hi haurà molta més auditoria". Els processos d'obertura de dades que alguns governs ja estan implantant ajudaran molt a assolir aquesta fita de la transparència total.
I, com és habitual, alguns dels presents en l'acte han volgut posar en el mateix sac a tots els polítics... :(
Jo també sóc dels que diuen que la immensa majoria dels polítics són gent honrada que treballa pel bé de la societat.
Resumint: una classe magistral de l'Antoni sobre cap a on ha d'anar la comunicació política.
Enllaços relacionats:
2 comentaris:
Estoy de acuerdo, más del 60 % de la población está desilusionada con los politicos. Mejorar la situación es complicado con el ambiente de insatisfacción que vivimos, la crisis a contribuido enormente a ello. Es dificil llegar al corazón del ciudadano en paro, desanimado, desilusionado, y que no ve una salída a está situción favorable. Tocar la sensibilidad humana hoy en día, solo puede hacerlo, personas que realmente tienen esa sensiblidiad, ese don para lograr transmitir sus ideas y proyectos. Pienso igual que tú, que solo el optimismo y la fortaleza, conseguira sacarnos de este atolladero.
Pero estoy convencida,que la trasparencía politica es uno de las mayores inquietudes, para confiar en los politicos, es muy importante un politcio transparente, que logre transmitir al ciudadano la sensación de tranquilidad en una solución y salida proxíma a la crisis, que recupere la confianza en la politica y el politico, bastante deteriorada en nuestros días.
Nuria de espinosa.
Nuria,
Gracias por el comentario... lo comparto al 100%.
La verdad es que lo que necesitamos son auténtico líderes.
Líderes que sean capaces de convencer a la sociedad, líderes que sepan levantar los ánimos, líderes que sepan aunar esfuerzos, líderes que consigan que la sociedad esté unida y que crea en el valor público y comunitario...
Por desgracia, veo pocas personas así...
Publica un comentari a l'entrada